Search
Close this search box.
Search
Close this search box.

Parlem de joves i adolescents transgènere (trans)

M’agradaria parlar d’un tema complex, delicat i polaritzant, amb la intenció d’ajudar la reflexió des del màxim respecte.

Una nota per començar

Ningú no “es fa trans” per moda. Si creus que la cosa va per aquí, deixa’m explicar-te que encara avui, tot i la millora en la tolerància social dels darrers anys, les persones trans tenen una vida més complicada que la resta, perquè sortir de les normes socials dona problemes. Si a algú li pot semblar una moda és perquè hi ha més visibilitat del fenomen perquè (per fi) se’n pot parlar i no cal amagar-se com abans.

Ningú no s’apunta per moda a un col·lectiu on es dispara el risc de patir bullying. On sap que la pròpia família i entorn el poden marginar. On el poden pegar i insultar pel carrer per la seva condició de gènere (1). On segurament serà discriminat a la feina (si és que en troba una). On no pot viatjar a molts països del món. On potser li barrin el pas a un pis de lloguer. Sí, són alguns dels problemes als quals s’enfronten les persones trans, només per la seva identitat de gènere, i que fan disparar els casos d’autolesions i suïcidis (2).

Ser trans no és una tria. Sí que ho és mostrar-se com a tal, i és una mostra de valentia exemplar en l’entorn social que vivim.

“Tu creus que em complicaria la vida d’aquesta manera (sent trans) si pogués evitar-ho?” (E. G., 16 anys)

Què entenem per “persones trans”?

Quan naixem, a les persones se’ns assigna un gènere en base al nostre sexe: mascle/nen, femella/nena o intersex (genitals externs ambigus).

Segons anem creixent, entre els 18 mesos i els 3 anys d’edat, la majoria de persones ja identifica el seu gènere i el de qui l’envolta. I es desenvolupa la pròpia identitat de gènere: la sensació interna de ser home, dona, o de no encaixar en cap de les dos construccions socials (3).

Quan no coincideix la identitat de gènere amb el gènere assignat al néixer, estem parlant de persones transgénere (o, directament, “trans”).

Estem parlant d’una malaltia?

No. Quan l’any 2017 la OMS va despatologitzar la transsexualitat, va deixar de considerar una malaltia psicològica el fet de que hi hagi persones que se senten d’un gènere diferent del que se’ls assigna al néixer pels seus atributs sexuals. Assumim doncs que el fet “trans” existeix, i que no és una patologia.

Per què costa tant parlar del tema trans de forma neutra?

El tema transgènere és un tema complicat de discutir perquè la percepció que es té sobre les persones trans va lligada a quelcom tan profund com els valors personals / ideologia i els interessos de cadascú. D’aquí que la visió sigui tan radicalment diferent entre el grup “anti” (conservadors + part del feminisme (4) + religió) i el grup “pro” (progressistes + laics).

Els mitjans de comunicació també se situen a un costat o altre del debat, segons el seu públic/ideologia, i donen en conseqüència veu preferent a uns punts de vista o altres (5). I fins i tot  és fàcil que científics o psiquiatres estiguin esbiaixats en aquest debat, ja que qualsevol dada està banyada d’ideologia.

Però… de quanta gent estem parlant?

Veient el soroll mediàtic que arriba a generar el tema trans, podríem pensar que afecta un percentatge de la població molt elevat.

A l’hora de la veritat, estem parlant d’un grup de població en creixement però encara petit. Tot i que un 4% de la població 16+ de l’estat espanyol es declara trans o no binària (gràfic núm. 1), si parlem de persones que han demanat ajuda mèdica al respecte el percentatge podria estar al voltant del 0,05% (6) (als EU d’Amèrica estimen que allà el percentatge seria del 0,5%).

Gràfic núm. 1: Percentatge d’adults per país que es declara trans o no-binari. Font: Ipsos LGBT+ Pride 2023 Global Survey Report

A Catalunya els càlculs es compliquen, ja que el “Servei Trànsit d’atenció a les persones trans” va ser pioner a l’estat, arribant a atraure persones d’altres comunitats i incrementant les estadístiques locals. Sigui com sigui, podríem dir que parlem d’un volum de població petit, sobretot en comparació a l’immens debat social creat per l’aprovació de la “llei trans” (llei 4/2023, de 28 de febrer).

Al tractar-se d’una població tan petita, i com que el tema s’ha començat a estudiar seriosament de forma molt recent, és difícil treure conclusions clares  i a llarg termini. O sigui que frases generalistes com “molts se’n penedeixen” o “tots els joves ara són trans” cal agafar-les amb pinces: un cop més, solen basar-se en experiències personals o d’oïdes, i poden estar amplificades pel biaix de confirmació (7) segons la ideologia de qui les expressa.

“A darrera del tema trans, hi ha interessos econòmics”

Les teories de la conspiració tampoc ens ajuden a tenir una visió clara. Que potser hi ha un interès econòmic en que els joves siguin trans per part de les farmacèutiques? Segur. Però, com us deia a l’inici del post, ningú no “es fa trans” per plaer sinó per un malestar molt important amb el gènere que se li suposa.

“Què fem amb els menors trans?”

La discussió més encesa socialment comença quan parlem de menors trans, i especialment dels tractaments mèdics que se’ls apliquen (8). Cal distingir entre dos grups d’edat: els que necessiten l’aprovació dels pares, i els que poden decidir per ells mateixos.

Joves de 14 a 16 anys

A Espanya, el jovent a partir de 14 anys necessita l’autorització dels pares per poder rebre tractament hormonal fins que faci els 16 anys. Segons les dades que tenim (veure gràfic núm. 3), hi ha una majoria clara de la població que dona suport als pares de les persones trans que demanen un tractament reafirmant.

L’oposició a que els joves 14-16 rebin tractament ve d’un 25% de la població, els quals semblaria que es veuen més preparats per decidir que els propis pares o tutors.

Gràfic núm. 2: Un 63% dels adults a Espanya accepta que els joves trans rebin acompanyament i tractament si els seus pares hi estan d’acord. Font: Ipsos Pride Report, 2024.

Joves de 16 a 18 anys

Ens queda parlar sobre el jovent trans a partir de 16 i fins els 18 anys, que pot accedir a tractaments sense aprovació parental.

Molts adults veuen els joves com a persones sense criteri, influenciades per les xarxes socials fins al punt de “fer-se trans” o de “tornar-se LGBT+” per culpa dels vídeos que veuen a Internet. Les xarxes socials, de les quals no en soc gens defensor vistos els efectes secundaris que tenen en general sobre el jovent, han estat una eina revolucionària per a la comunitat trans. Els han donat respostes a preguntes que anteriors generacions no podien preguntar a ningú, i han generat comunitats de suport molt necessàries en moments de patiment.

A l’estat espanyol els adolescents de més de 16 anys poden – legalment, i sense el consentiment dels seus pares – tenir relacions sexuals, avortar, emancipar-se, o casar-se: decisions que també poden donar lloc a errors importants que poden marcar-los de per vida. També veiem un altíssim percentatge de nens i preadolescents amb accés indiscriminat a tecnologies que malmeten el seu benestar físic i emocional (9). També poden conduir ciclomotors als 15 anys. I tot això, sense els escarafalls que se senten amb el tema trans (que afecta, com hem dit, un percentatge molt més petit de la població).

Per què llavors tant de soroll amb el jovent trans? Tornem a l’inici: perquè és un debat molt ideològic i que neix de quelcom tan visceral com les creences de cadascú.

Què podem fer?

És el moment de confiar més en aquests joves. Pot ser que s’equivoquin? Naturalment. Com qualsevol persona adulta que s’ha divorciat, que ha invertit malament els estalvis o que no ha sabut educar els fills. Tots aquests fets tenen conseqüències importants i a llarg termini per a ells i per a les persones que els envolten, però no per això els prohibim que decideixin.

Si volem que el risc d’equivocació i el patiment siguin menors, acompanyem el jovent trans, compartim informació mútuament, estimem-los, estiguem amb ells i confiem en els professionals de la salut.

I si en el futur algun jove descobreix que es va equivocar, o canvia d’idea, serà llavors quan més necessitaran el nostre suport.

 

Notes:

(1) Segons el CGPJ, els delictes d’odi més freqüents venen per la condició LGBTI de les víctimes, superant els de ètnia, ideologia o nacionalitat.

(2) Segons l’Enquesta Nacional de Discriminació Transgènere (EUA), un informe de 2011 sobre prop de 6.500 persones trans i no conformes de gènere de cada estat, gairebé el 80% dels joves trans han patit assetjament a l’escola. Gairebé el 20% va dir que se’ls havia denegat un lloc per viure, i gairebé el 50% va dir que els havien acomiadat, no contractat o denegat un ascens a causa de la seva condició de gènere. Un molt preocupant 41% ha intentat suïcidar-se, en comparació amb l’1,6% de la població general.

(3) Els constructes socials o construccions socials defineixen el significat que s’assigna a determinats objectes/esdeveniments. No existeixen a la natura i ens els inventem per facilitar les relacions i interaccions.

(4) Un grup de persones autoanomenades TERF (Feminisme Radical TransExcloent, segons les seves sigles en anglès) es nega a acceptar les dones trans com a dones. Podeu aprofundir en el seu punt de vista clicant aquí.

(5) El cas dels articles de La Contra de La Vanguardia és especialment sorprenent. Els entrevistats semblen tenir més credibilitat pel fet d’aparèixer al diari, però cal tenir en compte que també han publicat articles d’antivacunes, de conspiracionistes i de negacionistes del canvi climàtic. No hauríem de donar ni més ni menys credibilitat a autors només pel fet d’aparèixer en aquesta secció, com és el cas d’autors que demanen revisar les polítiques trans (publicats el 9/2/2022 i el 28/1/2023).

(6) Font: Jorge de Vega, responsable de la valoració psicològica a la Unidad Funcional de Atención a Personas Transexuales de la Provincia de Las Palmas.

(7) El biaix de confirmació és la tendència a tenir en compte esdeveniments o elements de tal manera que confirmin les nostres preconcepcions o hipòtesis, provocant errors en la interpretació del món que ens envolta.

(8) Termes com “irreversibilitat”, “mutilacions” o “amputacions” s’han d’utilitzar amb cura, tant per la seva càrrega emocional com perquè molts dels canvis produïts per tractaments hormonals es poden considerar reversibles. No és el cas de cirurgies majors com les vaginoplàsties i fal·loplàsties, opcions molt més minoritàries entre el col·lectiu trans.

(9) Sedentarisme, miopia, addició als videojocs/p0rno/joc online, baixa autoestima i depressions son alguns dels efectes negatius de “les pantalles” entre el jovent.

Clica aquí per veure les conferències que faig.