“Només vull que s’esforci una mica més”. “No entén que a la vida li caldrà esforçar-se”. “Les bones notes sense esforç no ens valen, a casa”… Has repetit frases com aquestes, com si fossin un mantra? Potser és l’hora de revisar-les.
Continua vigent el concepte “esforç”?
Sovint sento famílies que es queixen que els fills podrien fer més. A nivell acadèmic i a nivell personal. I no ho diuen tant perquè els resultats siguin dolents, sinó perquè creuen que l’esforç és important i necessari. Perquè a la vida els caldrà esforçar-se. I pressionen els fills per tal de veure “més esforç” en la seva actitud.
Ara bé: Segueix vigent aquest concepte de l’esforç, basat en “fer més del mateix”, actualment? O hem d’alimentar altres valors en els nostres fills?
M’agradaria comentar-vos com ho veig, tot i que potser el meu raonament no agradi a tothom.
L’esforç com a motor de prosperitat… per als nostres avantpassats
Els nostres pares tenien clar el valor de l’esforç. Si s’esforçaven prou podien canviar el seu destí, podien progressar a la vida. Exemples? Estudiar més per aconseguir una feina millor, treballar més hores per ser promocionats a un càrrec superior, impressionar els seus caps per guanyar més diners. A ells els va funcionar. En un país per fer, i en una economia creixent, esforçar-se era sinònim de millora.
Als nascuts entre els 60’s i els 80’s, ens van inculcar com a part de la nostra educació el valor de l’esforç. Com que als nostres pares els havia estat útil, van escriure amb foc al nostre ADN que si ens esforçàvem, el món seria un lloc millor i més feliç per a nosaltres. I que sense esforç no arribaríem enlloc (i pitjor encara: si hi arribàvem, no seríem mereixedors del premi).
L’esforç no sempre té recompensa
Les crisis macroeconòmiques de 1993, la de 2008-2014, o l’actual (causada per la pandèmia) han anat empobrint gran part de la societat. Els sous reals (treta la inflació) estan estancats des de fa 30 anys (1) i l’economia s’ha tornat més precària amb les reformes laborals.
Tot això conforma un entorn molt desmotivador: l’esforç ja no és sinònim de millora i és impossible vendre als joves el concepte “si t’esforces, progressaràs”. Avui sembla que només si tenen sort i/o contactes, si se’n van a l’estranger, o si s’hi deixen la pell aconseguiran créixer laboralment.
La tecnologia havia de canviar la societat a millor
Deia Luis Racionero ja el 1983 (al llibre “Del paro al ocio”) que les millores tecnològiques ens havien de permetre una millor qualitat de vida. Les millores en la productivitat permetrien una societat més hedonista, amb més lleure i temps de qualitat fora de la vida laboral.
Gairebé 40 anys després, aquest canvi no s’ha produït. Continuem treballant 40 hores (amb sort), amb sous que no arriben al mínim de subsistència per a molts ciutadans i sovint amb nul·les perspectives de millora.
L’esforç entès com a “fer més del mateix” queda cada cop més lluny de ser una font de progrés i comença a sonar a quimera per a molts joves. Però els pares i mares seguim insistint: “vull que aprengui a esforçar-se”.
L’exemple de l’Autotune
Sentia recentment un vídeo de Jaime Altozano, músic i divulgador, on defensava l’Autotune. Aquest software permet millorar les interpretacions dels músics i cantants a les gravacions, corregint defectes i compensant possibles carències dels intèrprets. Diu en Jaime que malgrat que la tecnologia permet millorar visiblement el resultat de la feina dels músics, molta gent considera que l’ús de l’Autotune és un sacrilegi perquè dona reconeixement a músics sense que tinguin la qualitat necessària. Intèrprets que no “s’han esforçat prou” a millorar la seva tècnica vocal o instrumental.
L’equivalent serien estudiants amb bones notes però que “no s’han esforçat prou”. En Jaime, en canvi, celebra que aquesta tecnologia permeti els músics dedicar temps a créixer en altres aspectes, com la creativitat o la investigació de noves sonoritats per arribar molt més lluny.
Què hem de valorar nosaltres en els fills? El resultat o l’esforç? És indigne un bon resultat perquè no hi ha hagut de posar tant d’esforç?
La meva proposta
Si entenem l’esforç com la dedicació de més hores a estudiar quan les notes ja són acceptables, o a perfeccionar un treball acadèmic quan ja està prou bé, estem lluitant una guerra perduda: els joves no en veuen la utilitat i només aconseguirem discutir.
Animo als pares i mares que em llegiu a deixar d’insistir en aquest tipus d’esforç “de tota la vida”, i a començar a pensar on serà més profitós i enriquidor enfocar l’esforç dels fills.
I si els ajudéssim a utilitzar aquest esforç envers el desenvolupament de valors com la “creativitat” o la “flexibilitat”? I si empenyem els fills a créixer en les seves “soft skills”? Perquè en el món que arriba els caldrà tenir més empatia, capacitat de comunicació, gestió del temps o bondat entre d’altres característiques. I aquest esforç SÍ que els serà útil i els farà créixer. I l’entendran molt millor que no pas fer veure que estudien mentre pensen en les musaranyes.
En resum
Crec que és hora de qüestionar-nos l’esforç tradicional, aquell que es refereix a dedicar més temps a les tasques acadèmiques fent més del mateix, quan el resultat ja és prou bo només per tal que els fills aprenguin el valor de l’esforç. I dedicar la nostra energia parental a ajudar-los a desenvolupar altres aspectes de creixement personal que els seran molt més necessaris.
(1) Font: OCDE, diari Nius https://bit.ly/3Ix5exf
