Afirmem acceptar els nostres fills tal i com són, però després treiem una llista dels temes que ens agradaria que canviessin…
I si poséssim el 85% de la nostra atenció en els seus punts forts, i no en els febles?
Com a Coach de Joves i Famílies sento sovint a pares i mares que no acaben de fluir amb els seus fills adolescents.
La sessió amb pares sol començar amb una lloança sobre quant estimen els seus fills i com accepten la seva manera de ser. I segueixen amb un “Però …” i aquí comença la queixa sobre el seu comportament:
– Si són socials, perquè perden temps amb les xarxes; si no ho són, perquè els agradaria que tinguessin vida social més enllà de la seva habitació.
– Si treuen males notes, la queixa és perquè s’esforcen poc; si les treuen bones, hi ha qui els treu mèrit i voldria veure més esforç.
– Si no ajuden a casa, parlen de mandra; si cuinen (de vegades de meravella), es queixen perquè deixen la cuina desendreçada …
Afirmem acceptar els nostres fills tal i com són, però després traiem una llista dels temes que ens agradaria que canviessin en ells.
Apuntant aquests temes i mostrant-los als pares, la reacció és immediata: “O sigui que potser no els estem acceptant tant com diem, no?”. I aquí neix la consciència de la Exigència que sovint ens marca en el nostre “estil parental” (“parenting style” en anglès).
Aquesta Exigència ens limita en la forma de veure als nostres fills, focalitzant-nos en el que els falta i no el que tenen de positiu. No hi ha lloc per Reconeixements, ni per ajudar a construir el seu Autoestima: només per posar pressió en el sistema.
¿I si en lloc de posar el 85% de la nostra atenció en els seus punts “febles” el poséssim en celebrar els seus punts forts?
“Hi ha un secret per viure amb la persona estimada: no pretendre modificar-la”, S. De Beauvoir.
