Quan suggereixes als pares del noi/noia (a qui fas coaching) fer l’avaluació/detecció d’altes capacitats, la reacció sol ser d’incredulitat i desconcert. Això és el que els explico a continuació.

Les sospites de tenir un fill “superdotat”

Quan fas coaching a joves, pots veure certs trets (que ara us explicaré) que et fan sospitar de la presència d’altes capacitats/superdotació.

Com que la gran majoria d’ells no estan diagnosticats, quan comparteixo les meves sospites amb els seus pares la seva primera reacció sol ser: “Altes capacitats? Però si suspèn/no treu tot excel·lents!”. El tema no va per aquí…

Sorprenentment, les altes capacitats (AC a partir d’ara) no sempre estan relacionades amb un bon expedient acadèmic. No tenen per què ser “Pitagorins”, i confio que en unes línies us ho hauré sabut explicar. Us posaré exemples que poden o no coincidir amb com és el vostre fill; l’important és tenir la visió general.

I, com que aquest text neix de la meva experiència professional, només pretén facilitar l’aproximació al tema per a aquells pares i mares que van molt perduts en aquest tema.

La detecció a simple vista no és habitual

Un noi amb altes capacitats sol tenir, des de molt petit, una forma de ser “especial”. I no, els seus pares i professors no tenen perquè adonar-se’n, ja que no estem preparats per a fer-ho. La societat tendeix a negar la diferència (“el meu fill també és molt llest”, diu l’entorn) o pensar que són nois difícils i ja està (“vol cridar l’atenció”). A més, molt del que succeeix passa a l’interior del noi, i ell pot amagar-ho o dissimular-ho perquè té un cert sentiment de vergonya/inadequació. No us sentiu culpables si no us n’heu adonat abans.

“Soc “raro”, però no em cal ajuda”

Al noi amb AC li poden preocupar temes que els seus companys/amics ni es plantegen (“Vull canviar el món”, “Tinc por de morir-me” – poden tenir angoixa de viure als 4 anys!), o donen moltes voltes a temes que han après i no saben gestionar (“si explotés un volcà a prop de casa què passaria?”) creant-los angoixa i fent que els costi adormir-se.

I el fet de pensar diferent dels amics, o els missatges que reben dels familiars (“no et preocupis per això”) poden portar a pensar “soc diferent/raro, algun problema tinc”. I l’autoestima baixa.

Sí, els nois amb més capacitats solen tenir l’autoestima baixa. Alguns saben dissimular-ho fent-se molt els durs/xulos per fora, i costa veure què hi ha al darrera de la façana. De fet, no sol ser fàcil que es deixin ajudar (“ho solucionaré tot sol”), arribant a manipular a professionals que els volen ajudar (“li he dit el que ell volia sentir”).

“No vull que sàpiguen com soc en realitat”

Tenen molta sensibilitat emocional (això no vol dir que tinguin “empatia”), i poden construir-se una autèntica “muralla emocional” per protegir-se de l’exterior i no patir. Amb l’objectiu que els altres no vegin com són (“si mostro com soc, no els agradaré”). Ni allò que realment senten, perquè les emocions es podrien desbordar i perdrien el control que tant valoren (“m’agradaria tenir-ho tot sempre controlat”). Perquè si es mostren com són els podrien fer mal (“em comporto com els altres esperen perquè, si no ho faig, em podria quedar sol”).

Recordem que tenen baixa autoestima: poden ser molt fràgils i els seus companys ho noten. No és estrany el cas de nois amb AC que reben bullying pel fet de ser diferents.

Nota curiosa: Aquesta sensibilitat pot arribar a ser física. Alguns noten exageradament els sabors (“manies” amb el menjar), les olors o sorolls. Les etiquetes de samarretes poden convertir-se en un suplici!

El seu sentit de l’humor també pot ser percebut com a diferent/peculiar pel seu entorn. Aquest és un altre tema que els pot fer sentir fora de lloc (“no encaixo”, “em fan riure coses que els meus amics no entenen”).

El sentit de la justícia (“no és just!”) també sol acompanyar-los, i poden tenir un aire victimista (“tots estan en contra meva”).

“Voldria saber com parar de pensar”

Freqüentment no poden parar de pensar (“sempre m’estic fent olles”). No és estrany que quan els faig una pregunta es quedin pensant… en un altre tema, sense haver contestat encara el que els demano.

Sovint pensen tant en les possibles conseqüències de les decisions que han de prendre, i els errors que poden cometre, que els costa molt decidir (mostren inseguretat). Poden desitjar no pensar tant, i el seu entorn els ho demana constantment… però no poden. La relaxació o meditació poden ajudar, però no sempre els funciona.

De vegades sorprenen per la seva maduresa al raonar els temes, impròpia de la seva edat. Per això poden sentir-se més a gust amb gent més gran que els de la seva edat (“els companys de classe no m’aporten, no hi puc parlar dels temes que m’interessen”). Aquesta situació pot passar des d’inicis de primària fins a batxillerat, o inclús més enllà, i alguns pares ho veuen com un problema (“és tan raret que es fa més amb alguns professors que amb els companys”).

“No m’agrada l’escola”

L’escola pot ser un mal son per a un noi amb AC. Perquè els professors expliquen les coses massa vegades i ell a la primera ja ho ha entès (llavors desconnecta de la classe, i quan torna a connectar ja no sap per on van i desconnecta del tot de l’assignatura; s’avorreix tant que pot dedicar-se a molestar). O perquè té clar que el que expliquen no l’interessa/no serveix per als seus objectius.

O perquè des de petit els professors li han tallat la curiositat (els diuen “això no toca” quan volen anar més enllà, moguts per la curiositat intel·lectual) o la involucració (“baixa la mà, que ja sé que t’ho saps”, ”deixa que també parlin els altres”).

Els pot costar acceptar la jerarquia de certs professors (“es nota que dona classes només perquè li paguen, no en té ni idea”), i els professors (al sentir-se sovint qüestionats) no els tenen massa estima. Això sí, quan a un noi amb AC li agrada un tema, és capaç d’obsessionar-s’hi i convertir-se en expert (arribant fins i tot a corregir al professor durant la classe, cosa que sol posar el docent a la defensiva o, directament, desenvolupar certa animadversió envers el noi “el profe em té mania”).

De fet, durant el confinament molts van descobrir que aprendre al seu ritme els encantava, i tornar a l’escola (“a perdre el temps”) els ha costat molt.

Per què cal tenir un diagnòstic?

– Perquè els pares entenguin millor el seu fill, i entenguin la importància d’acceptar-lo com és. I poder connectar millor amb ell.
– Perquè el noi es conegui millor, i normalitzi la situació (“o sigui que no estic malament?”, “hi ha altres nois com jo?”). Saber que es tenen AC ajuda a recuperar autoestima (“des que el meu fill va veure que la seva forma de pensar no era un problema negatiu, i que podia donar més de sí, ha millorat molt les notes”).
– Perquè l’escola entengui que aquest jove pot necessitar un tractament diferent (recollit per llei) amb enriquiment o acceleració acadèmica. A més de millorar el tracte personal amb els professors (“ara entenc que no era un noi conflictiu, sinó que no se sentia acceptat”).

Si tens sospites, cal posar-se en marxa

El món és ple de nois amb AC que han fracassat estrepitosament als estudis i/o al món laboral; per la manca de motivació o d’autoestima (no creien que se’n sortirien), no se n’han sortit com voldrien. Si podem ajudar a evitar-ho ara, amb temps, val la pena posar-se en marxa.
D’altra banda, pot haver relació entre casos d’AC i altres “etiquetes” psicològiques (TDA, asperger, negativisme desafiant… en graus més alts o baixos); val la pena tenir assessorament professional.
I sí, sembla increïble però una cosa que és tan visible quan saps de què parlem, sol passar desapercebuda a les escoles, famílies, coaches i fins i tot psicòlegs. No saben com relacionar-se amb aquest nois (“has de parar de pensar”, “m’estresses amb tantes preguntes”); no els entenen i els fan sentir (encara més) diferents de la resta .

Que fer?

Us recomano que parleu amb un psicòleg expert en AC (no tots els experts tenen la sensibilitat o les eines per entendre’ls). Que analitzi si el tema pot ser aquest o si es detecten altres aspectes concrets de la personalitat del fill.

Segurament us recomanin fer les proves per veure si el vostre fill té AC. Si surt negatiu, ja sabeu una cosa més sobre el vostre fill. I en cas positiu, parlem (amb mi o amb qui us hagi fet el diagnòstic) a veure com continuar treballant, des d’una perspectiva nova i més il·lusionant.

Canvia molt passar de pensar (per exemple) que “el meu fill va fent/li costa” a pensar “ara l’entenc”.

O, com li passa molt sovint al pare o a la mare, que pensen “però si a mi em passa el mateix!” i descobreixen una part d’ells mateixos que desconeixien..

 

(també et pot interessar aquest post generalista sobre el tema o aquest sobre els joves superdotats i desafiadors)

Image by Arek Socha from Pixabay