Pare, mare…
Avui ens han donat les notes del primer trimestre, i us avanço que han anat malament. Molt malament.
Us escric aquest missatge perquè tinc molt per explicar-vos sobre com em sento, i per escrit m’és molt més fàcil.
Quan arribi a casa aquesta tarda entendré que estigueu de mal humor, ja que estudiar és la meva única obligació i us he fallat. Ho sento de veritat, perquè per a mi també és molt dolorós decebre-us.
A hores d’ara, amb els meus amics, estem fent broma a veure qui ha suspès més assignatures; com si no ens importés. Però tot és imatge. Per dins, em fan mal el cor i l’autoestima; una barreja de sensació de fracàs i de preocupació … però no crec que us ho digui tal qual.
Buscaré mil excuses ( “el professor … els nervis … no em concentro… la dificultat dels estudis …”) només per defensar el poc orgull que em queda davant vostre. Si us plau, no insistiu en fer-me veure la gravetat de la situació: ja la tinc clara.
Sé que tindreu la necessitat de sermonejar-me ( “es veia venir”, “és que no t’esforces”, “sempre amb el mòbil”…) per empènyer-me a millorar, però ara el que necessito és que m’ajudeu a aixecar-me, com quan queia aprenent a anar en bici: animant-me i confiant en mi.
Demà, ja més tranquils, podeu recordar-me que els meus estudis són la meva responsabilitat i no la vostra. I és que de vegades, en sentir frases com “n’hem suspès 5” o “haurem d’estudiar més”, he arribat a creure que estudiava per fer-vos feliços, quan hauria de ser pel meu propi benefici.
Renoveu la vostra confiança en mi, ja que si vosaltres dubteu del meu futur èxit, jo també en dubtaré i no donaré el millor de mi mateix.
Pregunteu-me per favor què necessito de vosaltres: si més control o més autonomia, per poder veure quina és la millor manera d’ajudar-me. I això inclou l’ús del mòbil: castigar-me’l ara només serviria per fer-me sentir pitjor, cosa que no m’ajudarà pas a millorar. Us proposo que pactem junts unes noves condicions d’ús. Jo us puc ajudar a establir aquestes normes. De debò, confieu en mi.
Finalment, vull demanar-vos que no ens passi com a d’altres famílies, ales quals les males notes fan que només es parli d’estudis a casa. Durant els dinars,sopars, passejos, etc. podem anar comentant el tema, però recordeu que en la meva vida adolescent també hi ha desenes d’altres temes, realment apassionants perquè els estic vivint per primera vegada.
Gràcies per recordar que segueixo sent la mateixa persona, malgrat aquests resultats.
Us estimo,
La vostra filla.
L’alta importància que els pares donem als resultats acadèmics pot portar a que els nostres fills se sentin valorats només en aquesta àrea, danyant la relació amb ells pel camí. Volem que tinguin el millor futur possible, de manera que sovint insistim fins a la sacietat amb missatges de responsabilitat i exigència, sermons fins i tot, quan ells ja tenen clar què s’espera d’ells. La recepta màgica sol contenir confiança en ells per delegar-los la responsabilitat dels seus estudis, així com estar sempre que ho necessitin al seu costat acompanyant i animant els moments més complicats.
Publicat originalment a Ined21, gràcies a EdBuilding.
