“Si és que no surt de l’habitació!” “I si és addicte al joc o al mòbil?”
En els últims anys, hem passat de les típiques “És que no para mai a casa! Sempre amb els amics! Si almenys sabéssim què fa…” a unes innovadores i inquietants “És que no surt de la seva habitació! No queda mai amb els seus amics!”
Tot ha canviat.
En el moment en que la tecnologia va entrar en la vida dels nostres fills van canviar, entre d’altres, la forma en què es relacionen amb els altres i la seva forma de divertir-se. Vegem-ho amb més detall:
– La socialització: Les xarxes socials i les apps de missatgeria ens ajuden a estar contínuament connectats sense el risc ni la dificultat de parlar de forma present (“en persona”). A més, les xarxes socials ens permeten diferir respostes (1) i manipular les emocions (2) , creant entorns “segurs” i facilitant-nos les converses. Atès que tot allò que no es fa servir es fa malbé, les habilitats socials no arriben a desenvolupar-se mai. És el cercle viciós de la comunicació: si no la practiquen, els costa més; si els costa més, prefereixen no practicar-la. I acaben preferint relacionar-se de forma virtual.
– La diversió: No cal anar molt enrere amb la màquina del temps per visualitzar-nos a nosaltres mateixos a la seva edat. Madelman, Heidi, Walkman, Pokémon, Tazos, Gameboy, DragonBall i, freqüentment, envoltats d’amics. La colla, grup, penya … per sobre de tot. I, a la mínima que podíem, al carrer o al bar, o allà on sigui per disposar de cert espai vital. Per posar distància amb els pares. Els nostres fills, per sort, ja no necessiten posar distància amb nosaltres: estan a gust, se senten protegits i estimats, tenen tot allò que necessiten. ¿Per a què sortir?
Un altre factor destacable per entendre els nostres fills és l’educació que els hem donat. Amb la millor de les intencions, hem volgut que no pateixin. Els hem estat molt al damunt per donar-los suport, animar-los i estalviar-los frustracions. Els hem (sovint) sobreprotegit, creant una generació amb l’autoestima poc desenvolupada i, en conseqüència, amb poca valentia per sortir, quedar, parlar, conèixer, mostrar-se…
Naturalment, hi ha joves més propensos que altres a comportar-se així; aquells que tenien tendència a la introversió, han trobat el seu paradís.
Tot continuarà canviant.
Alguns pares intentem que els nostres fills es comportin com ho fèiem a la nostra època. Ens faria il·lusió veure’ls relacionar-se i divertir-se de la manera que ho fèiem nosaltres. Perquè ho considerem més sa, menys perillós, i sobretot perquè creiem que ells serien més feliços.
La “mala” notícia és que ja hem creuat el punt de no-retorn.
– La tecnologia seguirà evolucionant i permetent diversions més individualitzades (com, per exemple, les ulleres de realitat virtual).
– La pressió social per aconseguir més i més “likes” a les xarxes i a la vida seguirà creixent, impedint així el desenvolupament de l’autoestima (especialment la dels més joves).
La societat, i amb ella la forma de comportar-se dels nostres fills, no tornarà a ser com abans.
Què fem?
Abans de res, assegurar-nos que no tenim fills addictes a la tecnologia o al joc per internet. Si veiem que no tenen cap altra motivació, la consulta a un psicòleg és obligatòria.
A continuació, hem de començar a acceptar la situació: els nostres fills es relacionaran diferent de nosaltres. Sigui en persona, a través de Skype, d’un micròfon en un ordinador jugant a League Of Legends, o en grups de Whatsapp. Punt.
Assegurem-nos que els deixem espai per al creixement de la seva responsabilitat (i amb ella, la seva autoestima) perquè puguin relacionar-se sanament.
Informem-los dels riscos de la tecnologia des de la curiositat ( “Com veus tu això que diuen que els joves només parlen per WhatsApp?”) i la naturalitat.
I especialment, siguem exemple de bona socialització. Aprenguem a deixar el mòbil al rebedor de casa. A parlar mentre mengem junts. I no oblidem convidar amics a casa.
Ja se sap que els fills no fan el que els diem sinó el que fem, i últimament sento moltes veus d’adolescents dient que són els seus pares els que estan realment enganxats al mòbil.
(1) A diferència de les comunicacions en persona, parlar per xarxes o WhatsApp ens dona una enorme sensació de seguretat perquè disposem de temps suficient per pensar els missatges i assegurar-nos que “no fem el ridícul”.
(2) Els emojis i els gif (imatges animades) ens ajuden a dir allò que creiem que el nostre interlocutor vol sentir, i d’una manera que moltes vegades sonaria fals (“fake”) en les comunicacions en persona.
Foto: Carles Ventura
