Hi ha pares que discuteixen sovint amb els seus fills adolescents per culpa de la PlayStation. O del mòbil. O de l’ordinador.
Preferirien que els joves estiguessin fent deures, estudiant, ajudant a casa o socialitzant. Però van passant les hores i allà segueix el noi; jugant sense parar com si el rellotge no existís i les tasques s’haguessin de fer soles.
Els pares no tenim clar què fer
Els pares i mares sovint venim cansats d’un dia dur. O estem tips de no rebre ajuda a casa. O patim perquè el fill no es despisti massa/suspengui/no assoleixi el futur que voldríem. I se’ns “creuen els cables”. I amenacem. I ens enfadem. Alguns cridem. D’altres, castiguem la Play. Uns quants li arribem a dir “addicte” al fill… Diferents reaccions, totes causades per la impotència de veure un fill “vegetal” enganxat a la tecnologia.
Tenim tendència a comparar la vida dels nostres fills amb el record de la nostra joventut. Un passat fantàstic on els “nens” fèiem els deures quan tocava (quin remei ens quedava), jugàvem al carrer (segons on visquéssim), llegíem llibres (alguns), quedàvem en persona amb els amics, i on no s’enfonsava el món si ens avorríem. Les pantalles disponibles eren les d’un televisor amb 1, 2 o 3 canals i – els més afortunats – un Spectrum o Commodore 64 que despertava la vena informàtica. Voldríem un lleure similar al nostre per als fills, i la comparació amb la realitat ens genera frustració.
Per què els fills van “de pantalla en pantalla”?
Abans de res, entenguem que la societat, inclòs el lleure, han canviat dràsticament i que els vells temps no tornaran. En tot cas, aquestes tendències s’agreujaran, com ja hem descobert de sobte amb el canvi d’hàbits socials impulsats per la Covid-19.
– Molt sovint les pantalles omplen un buit en l’interior dels joves. Tristor, angoixa o manca d’autoestima són algunes de les causes que hi ha darrera del consum exagerat de pantalles. La pandèmia del 2020 ho va agreujar de forma brutal.
– La socialització dels joves ja passa més per les pantalles que per la presència física. La nova generació, la “Generació Z” (1), prefereix majoritàriament el text que la conversa cara a cara (2). El Whatsapp fa innecessari quedar en persona. Des del seu joc d’ordinador poden compartir joc amb amics d’altres països… Què diferent de quan havies de parlar per telèfon des del menjador, amb tota la família pendent!
– El valor de l’esforç ha perdut pes (3), doncs es busca l’èxit instantani basat en la imatge i aspectes mediàtics (per exemple, youtubers) i la recompensa immediata. És cada cop més complicat deixar de banda la Play per esforçar-se en alguna altra cosa. I si, concretament, pensem en els nois que ja tenen un rendiment escolar acceptable, és difícil demanar-los “més esforç”.
– El lleure passa irremeiablement, cada cop més, per la tecnologia i les pantalles. La millora gairebé diària (gràfics, creativitat, jugabilitat…) i futura (realitat virtual) dels jocs els fa terriblement atractius i addictius. Per això la indústria del videojoc duplica els ingressos del món del cinema (4). Davant de la Play o del mòbil… quines altres opcions poden ser interessants? Quina oferta reben els nostres fills a canvi de deixar la Play, si és que els en fem alguna? Parar taula? Deures?
Dit això, com podem actuar els pares?
– Abans de res, cal entendre si el teu fill té una addicció o “només” es tracta d’un mal ús de les pantalles. Comportaments com canvis d’humor exagerats quan no pot jugar, deixar de fer coses importants per a ell per no poder parar de jugar, la dificultat de gestionar-se tot i reconèixer que s’hi està massa temps, abús de les hores que hi passa, o una baixada forta de rendiment entre d’altres, poden indicar una addicció als videojocs. Parla amb un professional de la salut per entendre millor la situació; el coaching no és la millor eina envers les patologies psicològiques.
– Seria molt interessant saber de què fuig el fill, quin buit està intentant emplenar. Per poder parlar-ne i, si cal, buscar ajuda externa.
– Pactem les hores de joc perquè el moment de tancar la Play/mòbil no sigui una discussió diària. Expliquem-los els nostres motius per limitar-ne el temps, entenguem els seus, i pactem un temps màxim de joc entre tots (ells inclosos). I acordem què fem si no es compleix, per no donar la sensació de penell (“veleta”) que canvia d’opinió segons el dia.
– Busquem alternatives interessants per ajudar-los a tenir un lleure més variat segons els seus interessos. Segons com sigui el noi, podem animar-los a tocar un instrument, llegir un bon llibre (millor si tots llegim a l’hora, per donar exemple), aprendre a cuinar, jugar un joc de taula tots plegats… L’objectiu seria equilibrar la vida virtual amb la real tant com sigui possible.
– Els joves solen ser conscients del temps que “perden” davant les pantalles. Però el seu cervell encara no s’ha desenvolupat prou pcom per poder controlar-ho. Parla amb el teu fill amb humiltat per trobar solucions plegats: amb calma, amor i sense crítiques acostuma a funcionar millor.
– No hem arribat fins aquí en quatre dies; no ens en sortirem en quatre dies. Tingues paciència i sigues constant.
– Per últim, un consell extret de les observacions a les meves sessions de Coaching amb joves: si hem castigat la Play vàries vegades (“un mes sense jugar-hi!”) i no hem aconseguit el resultat desitjat, potser ens hem de plantejar un canvi d’estratègia. El nostre objectiu no és fer-los patir, sinó que els nois aprenguin a gestionar millor el temps.
En conclusió, els pares d’adolescents hem d’entendre que les pantalles estan aquí per quedar-se i que els nostres fills en viuran cada cop (encara) més pendents. I que hem de saber negociar-ne l’ús que se’n fa, al mateix temps que els oferim alternatives prou interessants.
(1) Nascuts a partir del 96. Alguns els consideren part de la “Generació Y”, però molts creiem que son suficientment diferents com per ser considerats apart.
(2) Font: “Social Media, Social Life: How Teens View Their Digital Lives”, Common Sense Media, USA, Juny 2012
(3) Font: “Joves i valors. Què mou els nostres joves?”, Fundació Lluís Carulla, 2007
(4) Font: Rentrak, 2014
