Quan fas Coaching a nois i noies amb altes capacitats, igual que quan n’ets el pare o el professor, sovint t’adones que alguna cosa no rutlla: eviten mostrar emocions fins que les mostren descontrolades, o donen la imatge de que ho tenen tot controlat i no accepten ajuda, o dosifiquen l’esforç amb molta intel·ligència…
La mediocritat a l’entorn
Molts pares no saben que tenen fills potencialment superdotats, i aquells que tenen fills diagnosticats no en solen parlar obertament. I els nois ho solen dissimular. Per què?
La nostra cultura com a país, sempre passant de dictadures a monarquies “no-massa-plurals”, ens empeny a voler passar desapercebuts, a buscar la mediocritat. Dit així és molt dur, però… com anomenaríem al clàssic consell “millor que no destaquis”? Com explicaríem que als nois amb bons resultats acadèmics se’ls anomeni “empollons” o “motivats” i se’ls tracti amb desdeny? Millor no destacar. “Que inventen ellos”.
Dels joves que són “diferents” no se’n vol parlar. Molesta que algú altre destaqui, sobretot si destaca en positiu. I els altres pares diuen que “tots els pares pensen que els seus fills són especials”. I els professors d’Infantil o Primària es queden en la superfície del problema: només veuen els problemes de nens que, avorrits, molesten a l’aula o desafien la seva autoritat.
L’entorn no està preparat, i encara es diuen coses com “quina sort, si és tan llest no patirà amb els estudis”. Fals. Poden arribar a patir molt…
Si hi afegim la “dissincronia” (desajust) entre el desenvolupament racional i l’emocional, on el primer va molt més ràpid que el segon, tenim una bomba potencial entre les mans.
Tècniques de supervivència
Els nois amb altes capacitats acostumen a notar que els passa alguna cosa diferent. Fan preguntes profundes per a la seva edat, acaben les tasques molt ràpid, s’avorreixen a classe, tenen aficions diferents, demanen un tracte “de tu a tu” poc habitual a aquestes edats, es relacionen de manera especial… Tenir un cervell que és com un Fórmula 1 en un món de cotxes utilitaris els fa sentir estranys. I adopten tècniques per sobreviure.
D’una banda, poden dissimular la seva realitat davant dels altres. Com? Eviten l’esforç i fins i tot suspenen assignatures per ser “enrotllats” com els altres. Renuncien a ser ells mateixos, agafen rols que no els pertanyen i en paguen un preu molt alt: l’autoestima.
De l’altra, es protegeixen emocionalment. Sentir-se diferents des de petits els sol afectar l’autoestima a la baixa, i creen un escut, una armadura que els protegeix. Aquesta armadura els empeny a desconnectar de les seves emocions, en un intent de controlar la seva afectivitat, i els dificulta ser empàtics. És, com dic, una tècnica de protecció, però des de fora pot semblar que no tenen emocions i fan preocupar els pares.
El repte
Com a pares o professors, tenim un primer i gran objectiu: Acceptar-los com són. Encara que no es corresponguin al 100% amb la imatge que ens creem de com han de ser els joves. Respectar que són com són, i adonar-nos-en de que són fantàstics encara que els manqui capacitat d’esforç, empatia, o parlin de temes que no comprenem fàcilment.
Un cop assolit això, hem d’ajudar-los emocionalment a anar trencant l’armadura que s’han creat, perquè puguin connectar-se a les seves emocions i tot i així seguir sentint-se segurs: que puguin mostrar les seves emocions (si volen). Sabem que quan surten aquestes emocions poden descontrolar-se, que poden semblar-nos excessives des de fora (i encara més a l’adolescència). Escoltem-les, compartim-les sense jutjar-les.
Intel·lectualment, acompanyem-los a trobar reptes que els motivin enriquint continguts del que ja saben i buscant nous temes que els atreguin. Hi ha molta literatura dirigida al sector educatiu que toca aquest tema. Siguin aficions tecnològiques, culturals, esportives… si s’hi senten a gust i poden brillar, animem-los a fer-ho. Necessiten d’àmbits on poder desenvolupar la seva autoestima i, per què no, sentir-se admirats.
I per últim, una darrera consideració fonamental: acompanyem-los a mirar cap endins, cap a la seva interioritat. Reflexió, meditació, interiorització… Animem-los a participar d’aquesta mena d’activitats. Els pot provocar por perquè és un territori difícil d’entendre i de manegar, que s’escapa del seu intel·lecte i control. I ells d’entrada prefereixen el més fàcil: negar-se a mirar endins. Per això cal donar-los temps i animar-los amb amor, mà esquerra i paciència. Acabarà donant fruits.
